Can Joan Jaume i n'Apolonia

Quan un passeja per aquest barri se’n adona de la opacitat que presenten les cases aquí construïdes. Són construccions muràries, pètrees, dures, opaques, tancades al carrer. Murs rugosos, esquitxats d’obertures minúscules. Murs quasibé infranquejables. D’aquesta primera lectura se’n desprèn la primera voluntat del projecte, que és la de mantenir l’opacitat d’aquest nou habitatge cap al carrer.

Un altre punt de partida han estat les meravelloses vistes que té el solar cap al ponent. Unes vistes que no passen desapercebudes. El solar com a punt de vigia. Així doncs l’estratègia està servida: la casa no vol mirar al carrer, vol mirar al paisatge.

Es defineix d’entrada un envolvent, una carcassa, definida per tres murs de formigó que delimitaran el carrer i les dues mitgeres. En canvi, el quart costat del perímetre serà totalment obert, pautat per una gelosia de peces verticals que ens protegiran del sol.

Cap al carrer les obertures seran minses, cap a les vistes no hi haurà obstacles. Es defineix, per tant, un volum senzill, geomètricament clar i contundent, opac. En contraposició amb la senzillesa exterior, l’interior esdevé complexe, dilatat, lluminós, obert, clar. La casa, tal i com passa en les cases-palau de Mallorca, està dominada per un pati central, de projecció quadrada. Aquest pati està obert al cel i a les vistes. La casa gira al voltant d’aquest pati que està esculpit dins el volum ceg que definíem al principi. És un pati esquitxat per la llum. Hi trobam jardins penjats. Una gran
porxada acompanya la nostra arribada. A l’interior pròpiament dit, continua sient l’espai qui protagonitza la disposició de les diferents peces. Es precisen les entrades de llum natural. Les visions es multipliquen. L’espai es dilata fins als nou metres d’alçada. Entrades de llum inesperades. Percepcions retallades del pati. Visions en diagonal. L’espai dóna a la casa un caràcter fantàstic –de fantasia-, imaginari, inesperat, de sorpresa.