Van trobar un pis petit a la planta primera d’un passatge tranquil. Un interior plè de subdivisions, un gran pati, i rastres evidents de 100 anys d’ocupació.
No sabiem qui en sería l’usuari, però el client tenia algunes coses clares; guanyar espai, guanyar llum, molts armaris i no fer un “loft”…
Construïm envans d’obra, paral.lels al sentit longitudinal de la planta, que recorren l’interior i surten a l’exterior conectant amb els coberts existents. Separen i sustenten.
Les cintes de fusta, encabides entre els envans, s’estiren i es repleguen sense tocar el sostre. Són armaris horitzontals i verticals que a més alliberen les façanes i concentren els serveis. Contenen i unifiquen.
Els espais s’encadenen i els pecebem com a seqüències que els fan més grans del que són. Es generen racons i es provoquen solapaments, creuaments, superposicions i trobades.
Mirem de desfer els límits entre l’interior i l’exterior, de la mateixa manera que entre els diferents espais interiors; El paviment de mosaic existent es rescata i es re-col.loca en franges que surten al pati i arriben a l’estudi; el perímetre i el sostre es retallen i es desprenen d’algunes capes; les finestres corredisses de fusta es monten per la cara exterior de la façana, les reixes per dins…
Entenem el projecte com a part d’un procés que no té un final. Deixem la obra acabada i alhora a mitges.
